imatg.google
L´autonomia personal ,la identitat no han d´inmolar-se en una relació de parella . Per ser dos cal ser primer un més un i sense aquesta realitat inicial del ser no hi ha possibilitat de fer unió que sigui conseqüencia de les identitats inicials.
Si una relació sentimental ha de pagar el preu de passar per la pèrdua de la pròpia identitat, està condemnada a no produir goig ,ni felicitat ; ni per qui l´ha perdut en la relació , ni per qui és estimat per ell-a. Efectivament , qui no és , no és capaç de sentir , i qui viu amb qui no és ,tant se val que fos sol-a , en tot cas estaria millor sol-a , perquè no se sentiria responsable , o no li farien sentir , de la pèrdua d´identitat de l´altre.
Sovint s´ha parlat de la transcendència que tenen en la relació amorosa l´abnegació , el sacrifici, l´entrega i, fins i tot s´ha vist la relació dual de la parella com una dissolució de l´un en l´altre , sense cap mena de barrera que defineixi "qui es qui". No comparteixo, de cap manera , aquesta proposta de relació : quan s´estableix així , es donen un feix de renúncies que distorsionen tota la realitat personal i s´impossibilita una veritable relació entre dues persones .Per a totes les condicions de l´afectivitat és imprescindible la dualitat. La dissolució d´un en l´altre , inevitablement ,es converteix en la dissolució d´un dins l´altre amb la qual cosa s´arriba a la dominació d´un sota l´aparença de la generositat de l´altre .En la seva renúncia covaran sentiments de queixa que afloraran en els moments que sospiti que l´altre pot estar , mínimament ,receptiu.
En la relació afectiva es poden donar situacions de domini molt subtils .A una situaciò així es pot arribar per dos camins : o bé una de les persones de la parella tè necessitat de dominar a l´altra , o bé una persona necessita sentir-se dominada per l´altra.
La pèrdua dels signes d´identitat és una de les causes principals de les crisis de parella i provoquen el sentiment d´anulació de la personalitat.
.
Sense espirit vital és molt difícil poder establir una relació amorosa ; el cert és ,que si dues persones assoleixen una bona autonomia personal , mantenen les seves aspiracions personals , no viuen en una renúncia permanent i tenen un lligam afectiu que els vinculi ,podran formar una parella amorosa.
L´amor de parella , l´específic amor que hi ha entre dues persones enamorades , no pot presindir de cap dels dos , encara que puguin semblar conceptes antagònics .Ningú pot sentir-se joiós si la seva parella , per estar amb ell-a i estimar-lo , ha de pedre l´identitat .En l´amor és necessari que el teu goig sigui , a la vegada el goig
de láltre. Si no és així , en lloc d´amor hi ha renúncia compasiva , la qual cosa ofèn a l´altra-
Dr.Joan Corvella .
