ENTELÈQUIA

Imatg,google-

 

 

En aquest món  no hi ha res sense límitits i tot té un fi. De moment hem de reconèixer que aquesta fi és difícil de precisar , però podem assenyalar unes limitacions que cada cop s´ens apareixen més clarament.Són , per una part , els límits propis de l´intel.lecte humà i,per l´altra , els perills i amenaces que aquests mateixos  progressos impliquen per a l´home i per a l´esdevenidor de la vida en general. La realitat se´ns mostra molt més complexa del que mai s´havia pensat , i com més problemes s´estudien , més complicacions apareixen .

Els físics ens diuen que les partícules quàntiques i el cosmos estan íntimament relacionats i que , entenent el que és infinitament petit , entendrem també el que és infinitament gran, ja que els sistemes es repeteixen i la mateixa coherència regeix l´escala quàntica i léscala cosmològica. No ès estrany que els científics més assabentats es trobin astorats en contemplar la inmensa i perfecta coherència matemàtica de tot el mòn fisic i que es plantegin  els grans interrogants : a què va encaminada aquesta coherència ? Igual passa en biologia , en què , com mès s´aprofundeix en les molècules d ´ADN i en els mecanismes de la vida , del creixement i l´envelliment , més es veu un misteri inabastable . Aquell impuls vital que Aristòtil anomenava entelèquia  continua sent un interrogant que segueix regint els éssers vius.

Avui dia, la ciència ha arribat a materialitzar aquesta força vital en una molècula , sobre la qual podem actuar, però que només és el vehicle d´aquest impuls vital.Continuem pendents del misteri  de l´enteléquia, segons el qual el pla o projecte a què estem sotmesos els éssers vius actua en el temps com un element ordenador. Això planteja l´existència d´una força dinàmica i  intel.ligent amb una finalitat ordenadora . Exactament igual com en la física , on les forces que propulsen i dirigeixen els moviments que es produeixen en la martèria viva sembla com si radiquessin en ella mateixa.

 

text.Moisès Broggi,

MI AMIGA INVISIBLE

imatg.de la xarxa--

 

La felicidad es algo parecido a la  de la pareja perfecta ; se sabe que existe , pero nadie la ha visto. Como el Santo Grial, o la Atlántida o Dios : ¿ Es un sentimiento , un estado , un deseo , una palabra ?. ¿ Es todo esto o un anhelo . Todos los pensadores la han definido de una forma u otra , y nuy pocos la han alcanzado.

Es  como el agua  :  cuando quieres atraparla se te escapa de los dedos . Según , parece , todos tenemos como objetivo en la vida conseguirla , pero no es cierto . Hay muchos que dicen buscarla , pero en realidad nos entretenemos en otras cosas , fundamentalmenteen conseguir objetivos a corto plazo que se supone nos van a llevar a un estado de plenitud.

La felicidad no se alcanza , no se obtiene , no se programa . La felicidad sólo se disfruta , y muy pocos saben verla a tiempo, ser conscientes de que les está rozando . Algunas veces  he tenido la suerte de poder atrapar el momento , parar el reloj  y decirme  ¡¡ Que bien todo , ahi esta !!...pasará , pero siempre lo guardaré en el recuerdo .Y sobre todo , y lo más importante . sé que he sido feliz y puedo volver a serlo otra vez.

 

Text .anònim

 

FAST--SLOW

Imatg.de google

 

LA  " SOCIETAT PRECIPITADA " DEMANA OBRES DE CREACIÓ I CONSUM CADA VEGADA MÉS RÀPIDS.

 

Cada época reinventa la percepció del temps. Goethe contraposava la pressa satànica de Faust amb l´observació pacient de Linceu . Quan els trens encara xiulaven i irrompien en les estacions entre núvols  de fum. Zola els veia amb recel com una màquina que ens transpotava a un mòn no necessàriament millor . El segle xx va accelerar el temps i els avantguardistes van pintar i van fotografiar entusiasmats la velocidad . Quan els avions van ser mès ràpids que el so , el planeta es va fer mes petit i també menys misteriós. Fins i tot els esportistes recorren al dopatge per satisfer la necessitat de l ´espectacle de ser més veloços , el número u, per què el segon no existeix . Avui vivim una cultura de la inmediatesa ( nowist culture ,la va anomenar Stephen Bertman) , una cultura precipitada .

Un efecte secundari de la cultura precipitada és la proliferació de les llistes:la cultura del més ;del que més es vent , del que més s´escolta , del que és més cool , del que és més car . Cal captar amb rapidesa l´atenció del consumidor precipitat.

"Ens heu donat rellotges , però ens heu pres  el temps"

 

Elogi  de la lentitud

La temporalitat és  un dels grans temes de  l´art . Des de les representacions de Cronos a les Vanitas, els rellotges tous de Dalí, les espelmes de Richter  o l´art efímer . La poeta nord-americana Jorie Graham, professora de Literatura de Harvard , creu que "el temps tecnològic de la globalització s´ha acabat i ara es relocalitza , es torna al petit mòn, als aliments conreats en l´entorn , a buscar el contacte perdut amb la naturalesa". Ella  busca en els seus poemes  crear un temps real entre el lector i el del poema . El poeta xinès Bei Dao , com altres poetes , pretèn " alentir el temps , que els meus versos alenteixin el temps" . I de la mateixa manera Narcís Comadira , amb el llibre Lent,  juga amb el doble sentit de la paraula, , lentitud i, a partir d´allà , de  lent òptica que ens permet veure-hi i veure´ns amb més saviesa . Un estudi establia que el visitant d´un museu- sovint voltat d´una multitud - no dedica mes de dos segons a cada quadre. 

Text- Josep Massot

 

imatg google

 

 

..........SUPERFLU ??

imatg.Pinterest

 

La frase "necessitat de l´innecessari"o bé no ès lògica perquè els termes són contradictoris , o bè conté un error òtnic, el de prendre per innecessari allò que en realitat és necessari . Tanmateix com que de necessitats  i d´innecessitats n´hi de moltes menes ,potser alguns extrems febles poden concórrer. Segurament seria millor parlar de la necessitat del que es petit , del que no es fretura, i fins i tot , del que és superflu. Això si que moltes vegades ho necessitem . Ens cal el pètal que hem posat entre les planes d´un llibre , la fotografia d´algun  indret on hem estat, el somriure que gratüitament hom ens dòna . No ho necessita el cos , ho necessita l´ànima.

El superflu  ha tingut molt mala prensa , i es comprèn perque davant de necessitats peremptòries ha de cedir el pas. Però un cop satisfets aquetes , el superflu no és inútil ni sobrer. No són necessaris un bombó , un gerro  o una camisa brodada. Però l´home no viu solament de pa, sinò de menudalles que van més enllà del pa. Són aquelles coses que confereixen encant a la vida , un plus que ajuda a ser humans . L´home , precisament perquè és obert , transforma en necessari allò que és superflu. No es tracta d´acumular , que aleshores hom romandria en el superflu ,sinó fruir . No n´abusem , però usemne sempre. No acumulem vestits , però portem algun vestit que ens faci il.lusió.

 

Apunto a realitats com el fet de passejar per la muntanya ,la platja   o de prendren´s  un aperitiu o una tasseta de txocolata . No morire per no fer-ho , però tampoc no viure plenament ni agradablement.

 

       text.Jordi Llimona

 

LLUITAR CONTRA L´EXCLUSIÓ

imatg.google.

 

Culpabilitzar la victima d´un sistema socialment ineficient és una operació ideològica que pretén evitar que el sistema sigui qüestionat ,però que no serveix per explicar el fenomen ni en termes objectius ni en termes subjectius. Així doncs, des de un punt de vista objectiu , hauríem de referir-nos a exclosos laborals i no a desertors . Exclosos per la simple raó que no existeix prou feina per a tothom , ni és previsible que existeixi en el futur . La globalització , l´empenta dels països emergents , la carestia de recursos , entre altres causes , imposen un limit al creixement en els països avançats . Fa unes setmanes el setmanari alemany Die Zeit va publicar un dossier sobre el tema , la lectura del qual recomano.

Des d´un punt de vista  subjectiu , sería més precís parlar de lluitadors . En efecte, una bona part d´aquests joves exclosos s´esforça per inserir-se  en la vida econòmica .Si observo els titulars  que surten de la meva facultat , constato diverses estratègies . Uns creen petites empreses , no per fer-se rics ,sinó per viure dignament . D´altres atresoren coneixements i mèrits (màsters ,postgraus,etc.etc) , amb l´esperança que els hi siguin reconeguts. I també n´hi ha que proven fortuna en altres països . No són fugitius ,sinó combatens enfrontats a un enemic aterridor: l´atur estructural.

El resultat de la seva lluita és certament incert. Moltes iniciatives de joves emprendedors neixen limitades perquè els diners que durant anys s´han arriscat amb el totxos , encara confien poc amb el talent . Molts currículums  de persones joves ostenten tans mèrits que espanten alguns directius d´empreses que aprecien el servilisme , però temen la intel-ligència . I molts joves que aconsegueixen treballar a l´estranger   en llocs qualificats es veuen obligats a fer-ho en condicions precàries.

I,  malgrat tot . els exclosos lluiten i es preparen .Tant de bo el patiment d´aquesta geneació sigui la palanca de canvi social que necessitem.

 

Text.Francesc Codina

LA CULTURA COMO PARÁSITO

imat.google.

 

Que en la Nit dels Museus , cuando la entrada era gratuita ,pudieran entrar 1.000 personas por hora en el museo , y que al día siguiente la estadística pueda bajar  a 30 ,pone de manifiesto el gran problema de la cultura en este país : su gratuidad . Y eso  pone en crisis el planteamiento de su política cultural ; la descarada gratuidad de las subvenciones .

Mientras las autoridades conceden ayudas económicas ,los centros culturales llevan vidas brillantes ; cuando las reducen , amenazan  con el cierre ...O sea , que la base de sus ingresos no son los visitantes , sino el dinero del Gobierno . Sé de entidades y grupos privados que llevan treinta años viviendo de las subvenciones ,  y si se les cancelaran un año cerrarían ....¿De  qué ha servido esos treinta años de ayudas si no han logrado consolidar nada ? ¿ No es erróneo el planteamiento seguido hasta ahora ? ¿ No debería dedicarse el dinero público , a crear en el  ciudadano  la necesidad del arte y  la cultura , a educarle para que disfrute consumiendo arte, para que necesite la ultura ?¿ No sería mejor eso  que seguir subvencionando espacios a menudo vacíos?.

El concepto de la cultura como un parásito que nuetra sociedad tiene que alimentar de forma permanente resulta decadente e indignante . Debe transformarse en el concepto de cultura como la necesidad del ciudadano libre , su máxima expresión de libertad .

Eduquémosle para esto. Y  gastemos el dinero público en esa educación ...Luego ya hará el , con sus visitas asiduas , que teatros , museos y otros, sean rentables.

 

Carta escrita por José Manuel Infiesta (La Vanguardia) 

 

 

UN MATEIX FET -MIRADA DIFERENT

imatg.Cashmeregyrl.tumblr.com

 

 

Dos amigues es retroben ,després de molts anys.

 

-Explica´m ,diu una d´elles ,"què se n´ha fet del teu fill?.

 

-El meu fill ?, respon l´altra sospirant ." Pobre fill meu....!!

Quina mala sort que ha tingut !.Es va casar amb una donota  que no fa brot : no  cuina  ,no  cus ,ni renta, ni endreça..... Es passa el dia al llit ganduleixant , llegint  i  dormint...t´ho creuràs si et dic que el pobre xicot fins i tot li  porta  l´esmorzar al llit "?.

 

-És espantós !... i la teva filla , què  en saps ?.

 

"Ah , ella sí que ha tingut sort ! Es va casar amb un noi que és tot un angelet .  Fa la cuina , cus ,rente ,netege ....; li ho fa tot  ! I fixa´t quin detall! :  cada matí , li duu l´esmorzar al llit ! Ella té tot el tems per a  dormir; i la resta , descansa o llegeix al llit !.Esta feta tot una seyora-

 

 

text.Anthony de Mello

UN MÉS UN

imatg.google

 

 

L´autonomia personal ,la identitat no han d´inmolar-se en una relació de parella . Per ser dos cal ser primer un més un  i sense aquesta realitat inicial del  ser no hi ha possibilitat de fer unió que sigui conseqüencia de les identitats inicials.

Si una relació sentimental ha de pagar el preu  de passar per la pèrdua de la pròpia identitat, està condemnada a no produir goig ,ni felicitat ; ni per qui l´ha perdut en la relació , ni per qui és estimat per ell-a.  Efectivament , qui no és , no és capaç de sentir , i qui viu amb qui no és ,tant se val que fos sol-a , en tot cas estaria millor sol-a , perquè no se sentiria responsable , o no li farien sentir , de la pèrdua d´identitat de l´altre.

Sovint s´ha parlat de la transcendència que tenen en la relació amorosa l´abnegació , el sacrifici, l´entrega i, fins i tot s´ha vist la relació dual de la parella com una dissolució de l´un en l´altre , sense cap mena de barrera que defineixi "qui es qui". No comparteixo, de cap manera , aquesta proposta de relació : quan s´estableix així , es donen un feix de renúncies que distorsionen tota la realitat personal i s´impossibilita una veritable relació entre dues persones .Per a totes les condicions de l´afectivitat és imprescindible la dualitat. La dissolució d´un en l´altre , inevitablement ,es converteix en la dissolució d´un dins l´altre amb la qual cosa s´arriba a la dominació d´un sota l´aparença de la generositat de l´altre .En la seva renúncia covaran sentiments de queixa que afloraran en els moments que sospiti que l´altre pot estar , mínimament ,receptiu.

En la relació afectiva es poden donar situacions de domini molt subtils .A una situaciò així es pot arribar per dos camins : o bé una de les persones de la parella tè necessitat de dominar a l´altra , o bé una persona necessita sentir-se dominada per l´altra.

 

La pèrdua dels signes d´identitat és una de les causes principals de les crisis de parella  i provoquen el sentiment d´anulació de la personalitat.

.

Sense espirit vital és molt difícil poder establir una relació amorosa ; el cert és ,que si dues persones assoleixen una bona autonomia personal , mantenen les seves aspiracions personals , no viuen en una renúncia permanent  i tenen un lligam afectiu que els vinculi ,podran formar una parella amorosa.

 

L´amor de parella , l´específic amor que hi ha entre dues persones enamorades , no pot presindir de cap dels dos , encara que puguin semblar conceptes antagònics  .Ningú pot sentir-se joiós si la seva parella , per estar amb ell-a i estimar-lo , ha de pedre l´identitat .En l´amor és necessari que el teu goig sigui , a la vegada el goig

 de láltre. Si no és així , en lloc d´amor hi ha renúncia compasiva , la qual cosa ofèn a  l´altra-                                                                                                                                                           

 

 

 

Dr.Joan Corvella .